Dissabte 1 de gener per la tarda. He viscut l’experiència de visionar una d’aquelles pel·lícules que em toquen i m'emocionen, "The king's speech" (El Discurso del Rey), del director Tom Hooper. No entraré en l'anàlisi exhaustiu dels motius, més enllà de les excepcionals interpretacions (genial la construcció del personatge del rei a càrrec de l’actor Colin Firth, per exemple) i de la sobrietat i elegància que traspuen les imatges, a més del tema de la pel·lícula: la superació de la por, com ens poden arribar a marcar les actituds dels nostres progenitors, el pes feixuc de les creences i els introjectes, de les aparents limitacions que poden llastar el creixement i desenvolupament d'una persona, i mostrar-nos com el recolzament d'algú altre, en forma d’ajuda activa i efectiva (i, en paraules de la meva parella, partint quan calgui de la confrontació sense embuts), ens pot fer reeixir, si parteix del desig autèntic d’ajudar l’altre i de la nostra tenacitat per voler evolucionar.
M’he sentit conmogut per tota la pel·lícula, però també, i d’una manera determinant, per la música. Senzilla, d’una nuesa extraordinària, i humil en les seves pretensions perquè no és fàcil “competir” amb fragments d’algunes obres de Beethoven, de Mozart, de F.Chopin, també presents en la banda sonora.
Em quedo a veure els crèdits al final, just per esperar el nom del compositor: Alexandre Desplat. L’endemà busco al Spotify i trobo un munt de fragments de les seves obres. Aquest compositor francès (a banda dels articles de la wikipèdia, si us atreviu amb el francès la seva web és tota una troballa: www.alexandredesplat.net/) nascut a Paris el 1969 té aquell do que, per a mi, només tenen els grans. Un llenguatge musical propi, característic, personal, però al mateix temps d’una maleabilitat que li permet adaptar-se a diferents situacions o contextos i sortir-ne sempre amb dignitat i excel·lència. La seva filmografia és ja àmplia i se’l considera un dels valors en alça en la música cinematogràfica actual. Des de la música de “The Ghost Writer”, de Roman Polanski, passant per “The Curious Case of Benjamin Button", de David Fincher, “La Reina” de Stephen Frears, a la delicada “Girl With a Pearl Earring” , de Peter Webber, adaptació de la novel·la homònima de Tracy Chevalier, o l'excel·lent "Un prophète", de Jacques Audiard, sembla que en Desplat ja ha assolit un lloc en l'univers de la música per a cinema.
Mentre escric aquestes ratlles porto posats els auriculars connectats a la llista de reproducció de la música d’aquest compositor que hi ha penjada al spotify... Mentre escolto, aleatòriament, me n’adono que hi ha temes que intueixo són els primers per la seva factura correcte però simple... amb un caire circenc, acompanyaments acòrdics, bàsics i repetitius, i melodies d'una senzillesa gairebé infantil. Per altra banda, hi ha d'altres fragments en els que ja apareix l’emoció que neix dels sons de pianos reverberats i acompanyats per arranjaments de cordes molt ben resolts... màgia pura.
Però em vull detenir en el meu escarbat verd del dia, amb la seguretat que podria trobar-ne molts més i que la música de l’Alexandre Desplat em proporcionaria milers de moments de contemplació auditiva com aquest.
Em refereixo al fragment anomenat “Labandon” , pertanyent a la banda sonora del film “Coco avant Chanel”. Un fragment que per la seva nuesa, per la senzillesa de la seva factura, per anar directament a una emoció gens extrema, sino amarada d’una serenitat que a voltes transita des del misteri a la melangia, se m’ha fet amable des de la primera audició.
Un obstinat que es perpetua d’inici a final en unes cordes en pizzicato, només dues notes en un interval de 4ª, com un tic-tac d’un rellotge insistent però gens irritant, pedals suaus mantinguts per la corda, notes llargues encarregades d'endinsar-nos en el misteri... i un tema, gairebé un motiu, iniciat per un piano que ens avisa que la cosa no pretén transitar per la grandiloqüència, ans al contrari. Després el motiu melòdic del piano varia sense grans discursos, es trasllada per altres tonalitats no massa llunyanes, és entonat o doblat per altres instruments, creix però sense voler traspassar els límits que el fan reconeixible, s’intensifica només un instant per retornar de seguida al seu origen i tarannà modest, i tot plegat sempre, acompanyat o no, respost o no, imitat, contraposat o no... sosté la serenitat, amb lleus tocs de densitat a càrrec de les cordes, com si fossin breus passatges de penetració en un univers oníric i encisador.
Segur que em quedo curt amb aquesta fotografia. No vaig veure la pel·lícula... em vaig resistir, confeso... però ara tinc la curiositat de veure quines han estat les imatges que acompanyaven aquesta música.
-I com a prova que això no és només un encontre casual i excepcional, mentre acabo aquesta primera entrada, les meves oïdes s'han deixat captivar altra vegada pels sons d'un altre fragment d'aquest compositor: en mirar el reproductor de l'spotify llegeixo que es tracta de "The Wonder Of Life", del film "Afterwards"-
Us recomano aquesta música... només amb la intenció que aquesta contemplació sonora us permeti viatjar per un paisatge on el pas del temps no destorba la calma ni la serenitat.
