Només esperant un ajornament

Clicant sobre el títol podràs llegir aquesta nova entrada en el meu bloc "L'Escarbat Verd", que a partir d'ara està situat a Word Press. 

L'univers alat de Rautavaara

Per en Einojuhani Rautavaara els somnis han estat un refugi des de la seva infantesa. Era un món més enllà de la vida quotidiana on el compositor podia evadir-se. Els seus somnis d’infant li van permetre  crear un univers impenetrable i angoixant durant la seva adolescència… les prematures morts dels seus pares van ferir la seva ànima i, probablement, la música va contribuir a guarir-la.
La vocació de compositor de Rautavaara (nascut el 1928) va arribar lentament. És veritat que va escriure un rèquiem per a un conjunt de metalls quan només tenia 20 anys i amb el qual va guanyar un concurs de composició a Cincinnati.  Gràcies a aquest èxit la Fundació Koussevitzky, amb motiu del norantè aniversari de Jean Sibelius, va proposar el jove compositor per a una beca als Estats Units.
Posteriorment, “ni tan sols els errors van poder arruïnar el seu futur”, com diria el mateix Rautavaara irònicament.  S’ha convertit, després de Sibelius, en el compositor finlandès més conegut internacionalment. La seva música s’interpreta arreu.
Si hem de trobar un leitmotiv, o un tema recurrent, en la seva obra, aquest és l’univers angelical.
Els àngels han aparegut en els títols de les obres de Rautavaara des de la dècada de 1970. No es tracta simplement d’éssers alats, fràgils o poètics. Són éssers de la destrucció i la mort, la representació dels nostres desitjos més ombrívols, les nostres pors i somnis. “Els meus àngels no són com els de Rafael o els dels retaules d’església que han pintat els grans pintors. Els meus àngels són forts, masculins i violents. Es podrien descriure amb l’expressió “schrecklich Ein jeder ista Engel” (Tot Àngel és terrible), dels versos del poeta Rainer Maria Rilke”, afirma el compositor.   Són aterridors i poderosos com ho eren els serafins de quatre rostres descrits pel profeta Ezequiel a l’Antic Testament.
Ja el 1974 les ales apareixien, aquesta vegada en la seva forma “ocell”. Cantus Articus, un concert per a ocells i orquestra, és una de les obres més representatives de la música finlandesa, en la que l’enregistrament electrònic dels cants dels ocells contrasta amb el so acústic d’una orquestra, creant un paisatge sonor que sorprèn, impressiona i captiva l’oïde del que escolta, tot i la dissonància que traspua. Escoltant-la, imaginem milers d’ocells travessant i saturant un cel, ocultant en la seva densitat la llum del sol i trencant la sonoritat metàl·lica de l’aire.
Una mica més tard, l’obra “Angels and Visitations”(1978) és una mena de premonició del que havia de composar a partir d’aleshores. El títol pot tenir diverses interpretacions. Podria referir-se, per exemple, a l’Anunciació, però també a una calamitat, a una força que provoca dolor i que fa mal.  En l’obra, la tendresa i l’hostilitat estan fortament contrastades.  És un viatge  cap a l’interior d’una ànima inmersa en una intensa polaritat d’emocions.
Els àngels tornan a aparèixer l’any 1994, amb la seva 7ªSimfonia, “Àngel de Llum”.  No puc evitar pensar en la referència bíblica de la 2ª epístola als Corintis, atribuïda a l’apòstol Sant Pau: “Així doncs, els falsos profetes són agents enganyosos, hipòcrites, que es disfresen d’apòstols del Senyor. No és estrany, perquè el mateix Satanàs es transforma en àngel de llum“. (2 Corintis 11:13-14) . Aquesta ambigüitat és present en les harmonies i melodies de l’obra, una obra amb un estil més en la línia del simfonisme romàntic.  Rautavaara va ser consagrat internacionalment gràcies a aquesta composició.
Si repassem la trajectòria d’aquest compositor veurem que la mística és omnipresent, no només mitjançant les criatures alades, si no també amb les icones (pròpies de la església ortodoxa finlandesa) i els paisatges, les reminiscències d’una espiritualitat que va nodrir la seva visió cosmològica, ja des de la seva infantesa.
Us recomano obrir la ment i les orelles… connectar-vos a Spotify, per exemple, i deixar-se impregnar del perfum de les seves estranyes i poètiques sonoritats.
Us sorprendreu i, potser, us naixeran ales que us permetran sobrevolar la grisor de la quotidianitat.

Einojuhani Rautavaara- Llibre de l'Amor (Llibre de Visions, 2003-2005)

El virus que em portà les cartes de Julieta.

Això de trobar-se malament, haver d'agafar una baixa de 4 dies per - metge de capçalera "dixit"- un quadre viral, i quedar-se a casa durant uns pocs dies té alguna avantatge, més enllà de la més òbvia que és no haver d'anar a treballar. 
Com que no tinc prou esma per llegir perquè la concentració em traeix, com a mínim puc escoltar música.  I per això tenim l'Spotify que ofereix l'oportunitat d'escoltar en streaming...  Ahir vaig rebre la visita de un amic violinista que em va recomanar, com a bon recurs per agafar "idees"  sobre composició per a quartet de corda, l'àlbum "The Juliet letters", de l'Elvis Costello.  Un altra vegada la proposta m'agafa de sorpresa... més enllà d'aquells èxits de la meva adolescència i alguna versió gloriosa en la seva veu, no continuava pendent de la seva carrera.  Me n'assabento que aquest passat novembre (2010) ha publicat el seu darrer àlbum: National Ransom.  Una bona excusa per escoltar i  recuperar els èxits de l'Elvis Costello. 
En les estones que passo al llit, entre pujades de febre i dolors d'articulacions, escolto cançons d'aquest compositor que recordava i  d'altres que no havia escoltat mai.  Aguanten bé... encara es sostenen.  I és que quan el moviment punk estava en plena ebullició, ja va ser capaç de reivindicar el pop i les melodies ben treballades, amb lletres amarades de desencís, de crueltat o d'ironia.  El fet que no fos un adolescent eixelebrat més (el 1977 ja era casat i tenia un fill) va influir en les històries que contava: ell tenia altres coses a dir sobre les relacions personals i sobre la societat del moment, i no necessàriament ho havia de passar tot pel filtre del nihilisme punky.  Alguns el situen en la New Wave, però en Costello era, ho ha demostrat, molt més que un músic a cavall d'una onada. Compositor prolífic, nombrosos singles i Lp's, i una indiscutible capacitat per diversificar la seva producció musical, sense manies.  Tot això és evident amb una sola escolta aleatòria de les seves cançons. 
L'àlbum "The Juliet Letters" (1993), acompanyat pel Brodsky Quartet, no fa cap concessió als criteris comercials. Uns arranjaments per quartet de corda luxosos i unes lletres que l'eleven a la categoria de gran compositor i autor, amb totes les lletres.  Gens fàcil, obra agosarada i experimental.  T'hi has de posar amb els cinc sentits... i entendre l'origen de l'obra, perquè, de fet, l'obra ens explica una història... la d'un professor a la ciutat de Verona que comença a rebre cartes adreçades a la Juliet Capulet i comença a llegir-les i respondre-les com si fos la destinatària. Cada cançó és una carta... l'originalitat d'aquesta proposta ja és evident només tenint en compte l'excusa literària... però si pareu l'orella i us atreviu amb els sons i les harmonies gens òbvies (algunes més, d'altres menys) d'aquest disc, gaudireu d'una autèntica obra mestra. Que us aprofiti!!!!  

Eco

Diguem-ne que cada vegada em sorprenc més a mi mateix per tot allò que no sé, tot allò que se m'escapa del meu voltant, per obvi o present que pugui semblar...
És el cas de la música de la Christina Rosenvinge.  La recordava de la cançó pop "Chas y aparezco a tu lado" (Alex & Christina, 1987), amb aquell punt innocent, senzill, agradable d'escoltar però dins dels paràmetres comercials. M'havia agradat la cançó en aquells meus 21 anys, però res mes... sempre he posat en dubte els meus propis criteris musicals, i tot i que no me n'avergonyeixo, en aquell temps intuïa que la cançó no era res de l'altre món... confeso que vaig tenir una adolescència i una joventut molt poc "selectiva" musicalment.
Ara descobreixo que aquesta noia ha continuat fent cançons  (dieu-me ignorant, si voleu) i a més que la seva trajectòria ha passat per diferents etapes, que com a artista li han resultat enriquidores i que l'han fet madurar amb un estil propi i inconfusible.  Llegeixo que després de la seva etapa més rock, ara se la situa dins d'una estètica més indie.  Més enllà de les etiquetes... he de dir que el seu darrer disc, "La Joven Dolores" és una d'aquelles joies que un descobreix i que et deixen un somrís als llavis...  Només començar el disc trobareu "Canción del Eco" (http://www.youtube.com/watch?v=EuRizJoNmu0)... tota una troballa, una adaptació del mite de Narcís i la nimfa Eco...  La lletra (en realitat, totes les lletres del disc) és preciosa, i la música es mou dins d'aquell registre naïf, amb un acompanyament acústic de la guitarra i alguna pinzellada d'altres timbres, amarada per la veu dolça, gairebé infantil, i xiuxiuejada de la Christina.  No puc evitar pensar que aquesta noia (que per cert, ja té una edat, tot i que el seu físic s'entesta en mantenir-la en l'adolescència) sap utilitzar els seus recursos per seduïr.  Criteri musical i intel·ligència en té... o a mi m'ho sembla.
Mentres escric aquestes ratlles escolto una altra cançó d'aquest àlbum: "Debut".  Una altra joia.
Melodies sense pretensions, lletres ben trobades... arranjaments basats en la senzillesa... són els seus ingredients per  aquesta proposta musical de qualitat.

Des de la serenitat del pas del temps...

Dissabte 1 de gener per la tarda. He viscut l’experiència de visionar una d’aquelles pel·lícules que em toquen i m'emocionen, "The king's speech" (El Discurso del Rey), del director Tom Hooper. No entraré en l'anàlisi exhaustiu dels motius, més enllà de les excepcionals interpretacions (genial la construcció del personatge del rei a càrrec de l’actor Colin Firth, per exemple) i de la sobrietat i elegància que traspuen les imatges, a més del tema de la pel·lícula: la superació de la por, com ens poden arribar a marcar les actituds dels nostres progenitors, el pes feixuc de les creences i els introjectes, de les aparents limitacions que poden llastar el creixement i desenvolupament d'una persona, i mostrar-nos com el recolzament d'algú altre, en forma d’ajuda activa i efectiva (i, en paraules de la meva parella, partint quan calgui de la confrontació sense embuts), ens pot fer reeixir, si parteix del desig autèntic d’ajudar l’altre i de la nostra tenacitat per voler evolucionar. 

M’he sentit conmogut per tota la pel·lícula, però també, i d’una manera determinant, per la música. Senzilla, d’una nuesa extraordinària, i humil en les seves pretensions perquè no és fàcil “competir” amb fragments d’algunes obres de Beethoven, de Mozart, de F.Chopin, també presents en la banda sonora.

Em quedo a veure els crèdits al final, just per esperar el nom del compositor: Alexandre Desplat. L’endemà busco al Spotify i trobo un munt de fragments de les seves obres. Aquest compositor francès (a banda dels articles de la wikipèdia, si us atreviu amb el francès la seva web és tota una troballa: www.alexandredesplat.net/) nascut a Paris el 1969 té aquell do que, per a mi, només tenen els grans. Un llenguatge musical propi, característic, personal, però al mateix temps d’una maleabilitat que li permet adaptar-se a diferents situacions o contextos i sortir-ne sempre amb dignitat i excel·lència.

La seva filmografia és ja àmplia i se’l considera un dels valors en alça en la música cinematogràfica actual. Des de la música de “The Ghost Writer”, de Roman Polanski, passant per “The Curious Case of Benjamin Button", de David Fincher, “La Reina” de Stephen Frears, a la delicada “Girl With a Pearl Earring” , de Peter Webber, adaptació de la novel·la homònima de Tracy Chevalier, o l'excel·lent "Un prophète", de Jacques Audiard,  sembla que en Desplat ja ha assolit un lloc en l'univers de la música per a cinema.

Mentre escric aquestes ratlles porto posats els auriculars connectats a la llista de reproducció de la música d’aquest compositor que hi ha penjada al spotify... Mentre escolto, aleatòriament, me n’adono que hi ha temes que intueixo són els primers per la seva factura correcte però simple... amb un caire circenc, acompanyaments acòrdics, bàsics i repetitius, i melodies d'una senzillesa gairebé infantil. Per altra banda, hi ha d'altres fragments en els que ja apareix l’emoció que neix dels sons de pianos reverberats i acompanyats per arranjaments de cordes molt ben resolts... màgia pura.

Però em vull detenir en el meu escarbat verd del dia, amb la seguretat que podria trobar-ne molts més i que la música de l’Alexandre Desplat em proporcionaria milers de moments de contemplació auditiva com aquest.

Em refereixo al fragment anomenat “Labandon” , pertanyent a la banda sonora del film “Coco avant Chanel”. Un fragment que per la seva nuesa, per la senzillesa de la seva factura, per anar directament a una emoció gens extrema, sino amarada d’una serenitat que a voltes transita des del misteri a la melangia, se m’ha fet amable des de la primera audició.

Un obstinat que es perpetua d’inici a final en unes cordes en pizzicato, només dues notes en un interval de 4ª, com un tic-tac d’un rellotge insistent però gens irritant, pedals suaus mantinguts per la corda, notes llargues encarregades d'endinsar-nos en el misteri... i un tema, gairebé un motiu, iniciat per un piano que ens avisa que la cosa no pretén transitar per la grandiloqüència, ans al contrari. Després el motiu melòdic del piano varia sense grans discursos, es trasllada per altres tonalitats no massa llunyanes, és entonat o doblat per altres instruments, creix però sense voler traspassar els límits que el fan reconeixible, s’intensifica només un instant per retornar de seguida al seu origen i tarannà modest, i tot plegat sempre, acompanyat o no, respost o no, imitat, contraposat o no... sosté la serenitat, amb lleus tocs de densitat a càrrec de les cordes, com si fossin breus passatges de penetració en un univers oníric i encisador.

Segur que em quedo curt amb aquesta fotografia. No vaig veure la pel·lícula... em vaig resistir, confeso... però ara tinc la curiositat de veure quines han estat les imatges que acompanyaven aquesta música.

 -I com a prova que això no és només un encontre casual i excepcional, mentre acabo aquesta primera entrada, les meves oïdes s'han deixat captivar altra vegada pels sons d'un altre fragment d'aquest compositor: en mirar el reproductor de l'spotify llegeixo que es tracta de "The Wonder Of Life", del film "Afterwards"-

Us recomano aquesta música... només amb la intenció que aquesta contemplació sonora us permeti viatjar per un paisatge on el pas del temps no destorba la calma ni la serenitat.

com un escarbat verd

Busco un títol pel bloc... què difícil.

Busco imatges per l'encapçalament. Tampoc no és fàcil. En tinc de meves i d'altres que no ho són.

Al calaix de sastre de les fotografies dels passats estius hi ha imatges suggeridores, d'altres captivadores... però si el que vull és que aquest bloc tingui a veure amb la música, amb les lectures i pensaments que m'agraden, no ho tinc massa fàcil.

Trobo la fotografia borrosa d'aquest escarbat verd, lluminós, que va aparèixer a la sorra d'una platja a Patmos, illa grega, aquest passat estiu. La presència d'aquest insecte (?) que mai havia vist (i evidentment, tampoc imaginat) va significar l'anècdota de la jornada. La fotografia no li fa justícia. Però és la prova que l'escarbat era viu i que el vaig veure.

És això el que vull que sigui aquest bloc. Convertir l'anècdota, la sorpresa, la troballa, en una fotografia feta amb paraules. Descobriments musicals, literaris, cinematogràfics, etc, etc,... que per la seva llum especial, pel seu color únic i pel seu perfum em commouen i em mouen a parlar-ne. En certa manera, acceptar els regals que l'atzar em posa davant dels ulls i de les orelles i compartir-los amb aquells que vulguin apreciar-los.

Potser no sempre el que jo digui farà justícia... potser em passarà com a la meva càmera d'aquest estiu i la fotografia em quedarà "borrosa". Però en tot cas, serà la meva fotografia, la que sóc capaç de fer.

Potser no sempre seran rareses per tothom... però sempre naixeran de l'efecte novedós i inesperat que m'hagi mínimament trasbalsat... tanmateix com aquell escarbat verd i lluminós que vaig descobrir a la sorra d'una platja grega aquest passat estiu del 2010.